Vas deixar la taula parada. No la vas recollir. El got d’aigua seguia allà, mirant-me impertinent, mig ple o mig buit?  Seguien els plats bruts de l’últim sopar acompanyats d’aquell acudit que ens va fer riure fins al final. Els coberts estaven manegats i ben afilats, estaven cap per avall.

La taula seguia parada.

I sempre veia dinars o sopars inacabats allà on anava. Amb restes de menjar podrit que queien fent filigranes cap a terra. Amb el mantell brut i els tovallons utilitzats deixats de qualsevol manera, amb presses. Algunes taules desprenien unes olors putrefactes plenes de ressentiment i de culpes, altres estaven totes molles, i només algunes semblaven intactes, com si el rellotge s’hagués espatllat.

Però, perquè aquestes taules fossin efectives faltava una part molt important, algú que tornes a gaudir d’aquells plats que se succeïen dia rere dia. Però, sempre estaven buides.

I cada dia, deixo la taula parada per no perdre el costum, com crec que t’agrada, com t’agradava. I t’espero impacient amb el tovalló a la camisa fent de pitet. Però mai arribes així que m’he promès, que només, i només si tornes, jo ocuparé  el meu lloc de nou i tornaré a gaudir d’aquelles delícies. Així que ara estic famèlic. Esperant i enganyant-me.

Morint-me en vida. Caminant cadavèric entre ombres que m’atrapen. Vomitant records a cada llàgrima.

Ho vas deixar tot a mitges, mig somriure i mitja vida, mig jo i mig tu. Incomplets per tot el que duri l’eternitat.

Demano al cel que tornis somrient pel carrer que ens va veure créixer, miro per la finestra per no enfrontar-me a la taula amb els coberts cap per avall. Passa el temps. Tothom comença a recol·locar els ganivets i les forquilles, perquè ja no facin mal, netegen les estovalles i les canvien per unes més lluents, més netes. Comencen a pensar en el pròxim Nadal, en què soparan. Recullen el menjar antic, treuen el teu plat i posen el meu, però no l’emplenen. I comencen de nou, sense mi, sense tu.

Una mica més de sal, demano, si us plau, em couen les ferides. Passen del primer al segon. Mentrestant cicatritzo. De les potes de la cadira creixen les arrels que em lliguen al teu record. El dinar continua, jo moc la forquilla jugant amb el menjar. I quan les branques aparten les meves mans de la taula m’adono que ja és massa tard: no recordo la teva cara. Tanco els ulls, com oloraves? Busco dins meu el teu somriure etern, i l’he perdut. Ja no hi és. Ja no hi ets.

La taula en moviment m’abandona a la meva sort, enmig de l’univers de taules parades i oblidades. De records i nostàlgies, i em perdo dins de tant dolor i tanta ràbia. Torno a la taula parada. Perfecte. Com crec que t’agrada. Com t’agradava.

Tinc el menjar intacte davant, i m’estic morint de gana. Però no em puc moure, segueixo arrelat a la cadira. Sóc incapaç de recordar-te, però et busco, sempre et busco.

I quan torno a obrir els ulls, la vida passa i tu també has passat de llarg amb ella. Estic a una taula, la taula nova, redecorada. Amb les estovalles lluents i els coberts recol·locats. Amb cada llàgrima s’esvaeixen les arrels que m’ofeguen al passat. Torno a menjar. I tu, al fons, ets un record difuminat, que m’inundarà l’ànima fins que acabi de dinar.

 

Hola Filosofers, recordad de apoyar este fantástico proyecto pasando por la tienda, ¡hay unas ofertas increíbles!. Espero que os haya gustado el escrito, sé que es en catalán pero a veces las cosas surgen así, cualquier aportación os leo en comentarios.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.